La maledicció dels Maturana

Ningú amb dos dits de front parava per aquell petit nucli de l’Alt Urgell, si no era perquè s’havia extraviat. Pocs eren els mapes que mencionaven el grup de ruïnes i s’hi arribava per una pista de terra, esborrada per tot allò que creix quan els humans desapareixen. Només una de les cases mantenia certa estructura, i era perquè en Paco, el darrer dels Maturana, hi pujava de tant en tant a revolcar-se en els sòrdids records d’una dinastia malhaurada, segons ells, maleïda a parer de la resta de veïns de la vall. 

Ara, jubilat, vell i malalt, no el reclamaven ni fills ni feina, i hi passava llargues temporades. Pujava amb el petit Suzuki Santana, tan atrotinat com ell, carregat amb llaunes de sardines, cafè i ampolles d’acohols diversos. La resta del menú sortia de les seves habilitats com a caçador i dels coneixements en herbes que les dones de la nissaga li havien transmès. Amb això i l’aigua del rierol, no calia massa més per viure, o per deixar-se morir. 

La primera nit d’aquella darrera i tan programada estada, en Francesc descansava al jaç de flassades, a tocar de la llar de foc.  Sempre que marxava, deixava prou llenya per encendre el foc en tornar, i aquest cop s’auto agraïa especialment la prevenció. Tot i ser estiu feia un fred de pilotes i la seva esquena no estava ja per traginar fustots.  Les parets cruixents i els sostres panxuts, com amenaçant de precipitar-se, feien l’estança més lúgubre que mai. Per completar l’escena,  la llum esmorteïda de la lluna omplia un entrebigat absent i el vent feia via xiulant per totes les escletxes, les visibles i les invisibles, creant una banda sonora d’udols inquietants i sinistres.  

–Si no fós perquè és casa meva, diria que estic a una casa embruixada i que això és un conte de por, cagum Sant Prepuci Gloriós–va remugar el vell.

Refet per l’escalfor de la llar, es va servir un cafè de mitjó amb un bon raig de whisky i va pensar que hauria d’haver començat per aquí i no per encendre el foc. Per sort la bullidora d’aigua de l’àvia encara era sencera. Mentre l'aroma del cafè es barrejava amb l'olor a fum de la llar de foc, es va deixar endur per la nostàlgia. Des d’aquell matalàs improvisat, el ball de llengües de foc i vapors de cafè es transformava en un teatret ple de records d’una infantesa senzilla però dura en aquell tros de món.   Amb els ulls tancats, li anaven desfilant pel teló de les parpelles, les imatges del darrer estiu que hi va passar amb els fills i el començava a vencer la son, quan l’espetec d’un tronc el va fer incorporar d’un bot. 

El foc estava estranyament viu, com emprenyat. Encegat per les flames, en Paco cercava les ulleres a manotades per descartar si somiava o delirava: al terra, davant de la llar de foc,  s’entreveia una massa fosca i allargada, brillant, llefiscosa. En acostar-s'hi, va veure que eren cucs, centenars de milers de cucs, arrossegant-se lentament cap al foc. Un calfred li va recórrer l'esquena mentre observava la macabra desfilada d’aquelles criatures.

Sense treva per reaccionar, el vent va colpejar amb força una finestra, obrint-la de bat a bat,  fent que un dels porticons saltés pels aires.  En Paco maldava per aixecar el seu pesat cos  i anar a tancar la finestra. Ni mig s’havia incorporat, que tornava a ser de cul a terra. Un soroll sord darrere seu, li havia glaçat la sang i les cames, però finalment va conseguir posar-se dempeus. 

Amb la mirada girada cap el foc, no podia creure el que creia veure. Els cucs s'agrupaven al voltant d'una figura ennegrida i deformada. Va avançar cap a allò, i ajudat per un bon trago de whisky, va acordar unànimament que aquella cosa semblava un cadàver calcinat, gairebé indistingible entre les ombres i la fogata crepitant. La visió el va fer recular, ensopegant amb un dels vells mobles.

El cadàver semblava moure's cap a ell, les seves restes carbonitzades començaven a desprendre's lentament del mantell de cendra que el cobria. Els cucs continuaven la seva dansa macabra, hipnotitzats per per la figura. El vent havia augmentat la intensitat, mentre les flames de la llar de foc s’alçaven, projectant esperits abstractes per tota l'estança. Aquest còctel oníric feia que el cap d'en Paco comencés a fer voltes. Mirava d’entendre què passava i la seva vessant racional volia guanyar, però era en va. Un allau de records incoherents li anava caient a sobre i no podia encaixar cap peça: la bruixa, Mossèn Morrana, els plors de les àvies, les nits de Tots Sants, les novenes i la gran plantufada i el “calla marrec!”, quan gosava preguntar.    

Volent-lo espabilar, la figura encesa i cendrosa el mirava fixament, i com un cop de mall, la memòria li va regalar a en Paco totes les històries que la tieta Victòria, d’amagat de les àvies, li explicava al llit. Un regal que de cop, omplia de sentit tota una vida de  sonambulismes i malsons, que havia guardat a l’inconscient per poder sobreviure.  Històries d’aquella dona de la casa, la trementinaire de Can Maturana, que els vilatans supersticiosos, influïts pel pàrroc de la vall, havien acusat de bruixeria. Deia la tieta Victòria que s’havia negat a guarir la fastigosa i enorme morena del mossèn. Mentre la tieta es petava de riure i en Paquito de por, la dona li explicava com l’havien cremat la bruixa de viu en viu a la plaça de la vila i com les cendres havien volat amb la ventada, en forma d’àliga. I, és clar, en no ser enterrada, es deia que el seu esperit maleït encara assetjava la vila, esperant venjar-se.

A veure, Paco, que eres un nen, i això són collonades –es va dir entre dents. 

La protagonista de la presumpta collonada va encendre uns ulls incandescents, plens d'ira i de dolor, mentre el foc roent de la llar girava a blau, tot il·luminant la sala. La minsa escalfor que hi havia es va tornar insuportable i amb un crit esgarrifós, el cadàver es va abraonar sobre en Paco, estrenyent-lo amb els braços i les mans carbonitzats, rígids i engarrotats com urpes.

En un últim acte de desesperació, el vell va poder agafar la bullidora, llençant el contingut sobre la figura espectral. L'aigua bullent va un efecte sorprenent, i el cadàver va recular, emetent un crit inhumà. Aprofitant el moment, en Paco va córrer cap a la porta, els mobles vells i els taulons trencats del terra conspiraven per frenar la seva fugida, quan va escoltar una veu dolça:

–No marxis, si us plau, he vingut a buscar-te. I tu has vingut a buscar-me a mi. Vine petit, marxem d’aquí. 

En Paco es va desplomar al seient del Suzuki tancant la porta amb tanta força que li va quedar la maneta a les mans i la dentadura al canvi de marxes. 

I allà els van trobar uns excursionistes, vint-i vuit anys més tard, a la ferralla i a ell i a les dents postisses.

El petit 4x4 intacte, ell força més prim, de fet momificat, amb un somriure esdentegat i dolç.

Va tenir temps d’escriure sobre a la carpeta dels papers del cotxe, que havia mort en pau, en braços de la seva avantpassada, la trementinaire de can Maturana i que aquí s’acabava la maledicció de la casa. També demanava posar una placa a la parròquia on s’exculpés la santa bruixa, morta per la venjança i malícia de Mossèn Morrana. 

Hores d’ara el Bisbat de la Seu d’Urgell no ha obert encara expedient. 

En Tres i en Quatre

“Es movien despullats pels suburbis dels suburbis, entre la pobresa, la immundícia i la misèria”. Així començava la primera pàgina de la llibreta de notes.

Els nostres estàndards eren altres, en cas que en tinguéssim. Acabàvem d’arribar i tot era tan nou, que la diferència entre el que veiem i el que no havíem vist mai, ens era incomprensible, però érem exploradors i tot ens estava bé. Més que bé, perquè la vida allà era un repte brutal, impossible d’imaginar poc temps abans. 

La descripció sobre nosaltres a la Moleskine la vam llegir més endavant i la vam entendre més endavant encara. 

A poc d’instal·lar-nos, van aparèixer el fotògraf i l’antropòleg, els dos amb ulleres gruixudíssimes i cabells incomprensibles. Ens miraven fixament darrere dels vidres i s’entestaven a descobrir-nos com vivíem i qui érem en realitat, al seu parer. Segurament uns monstres malgirbats que la púrria endogàmica dels extraradis havia abandonat en néixer. I devíem fer pudor, perquè arrufaven el nas. O no, i senzillament la cara d’ensumar merda ja la portaven de casa. 

Notàvem d’una hora lluny, que als seus ulls érem com un tresor que ningú més havia de conèixer.  Aquells inútils feien la transició de la cadira de la facultat al treball de camp i qualsevol actitud nostra els semblava novedosa, interessantíssima. Cal dir que no els mancaven motius.

–Quins dos exemplars!. Magnífics! –els sentíem dir sovint. 

La clau era fer veure que no enteníem un borrall del que deien, no fos cas que marxessin. Els trobàvem interessants i a més ens portaven coses que mai no havíem tastat i que deixaven a l'entrada de la cova: galetes, pernil, coses cuinades. A nosaltres no ens calia menjar, però estàvem preparats per fer-ho i no tenien mal gust aquells tanoques. 

Altres individus semblants que havíem conegut dies abans, ens tractaven amb més indiferència i ens deixaven fer. Prou feina tenien a sobreviure aquells zombies drogats i secs a l’erial on ens havien enviat, però era clar que un d’ells seria el causant que els peluts de les ulleres, haguessin aparegut a tocar el que no sona.  Així ho vam comprovar després als escrits de l’antropòleg, un xivatasso a canvi de calers. Els calers, una altre tema curiós d’aquells tipus. 

Observant-nos, els estudiosos omplien de notes i dibuixets aquelles llibretes cares que es tanquen amb una goma.  Piles i piles de llibretes que encara atresorem la Dos i jo, a mode de souvenir d’unes vacances caríssimes.  Cal explicar que Un i Dos va ser els noms que ens van adjudicar aquells idiotes? Com si ens calgués un nom, però ves, ens va fer gràcia i els vam adoptar. Quan discutim encara els fem servir.

No van ser unes vacances, sinó la missió definitiva de la nostra espècie per entendre la vida i biologia dels pelacanyes de la Terra. 

Aquells dos llestos es van dissoldre amb l’alè  transportador quàntic de la Dos, mentre discutien si els nostres tres ulls a la panxa eren o no una mutació i quina en podria ser la causa. 

I aquí els tenim encara, ben conservats al laboratori, cadascú a la seva càpsula, al costat de la caixa de llibretes. 

Es deien Albert i Carles. Ho diu a les llibretes, però ens agrada dir-los en Tres i en Quatre. 

La turquesa esquerdada

L’havia vist sempre sobre la capsa de cartró que feia de tocador de la mare. La mateixa on va arribar la Telefunken Pal Color, la primera tele del bloc. 

Allà, sobre un foulard de lluentons, habitava envoltat de rellotges eternament aturats, nomoblidis d’or espantosos, anells de segell, molt gruixuts i també d’or i amb inicials grotesques, de tios grotescos, gravades. 

La mare tenia una gràcia especial per fer-se regalar objectes d’or, que anava venent a pes,  a mesura que perdia de vista els paios que li havien regalat. 

Però aquell anell era diferent. 

Era bonic, o a ella li semblava. Senzill, amb una montura gran de plata rugosa però sòbria, on hi havia encastada una pedra turquesa ovalada dividida per una profunda esquerda. Les dues meitats de la pedra  ballaven sense poder escapar de l’encast i en moure’l se sentia un sorollet quasi imperceptible. 

Aparentment era la peça més humil del mostrari, m’agradaria dir monstrari, però no sé si es pot. Curiosament va ser l'única en sobreviure, any rere any, sobre els lluentons vermells,  fins els seus disset anys. La lògica li deia que, en ser de plata, a la mare no li devien haver valorat prou bé, i l’havia anat salvant. 

La resta d’objectes del tresor llampant, custodiats sempre per una formació de perfums pudents, anava variant. Sempre eren joiotes d’or i sempre gruixudes i de mal gust, però mai eren les mateixes.

Des de que els avis l’havien dut a viure a Barcelona, només visitava la mare durant les vacances escolars, gairebé tres mesos que es feien eterns. Cada dia se sentia més lluny d’ella i de la seva manera de veure la vida, sempre tan enrabiada amb el món, amb els homes, amb ella mateixa. En acabar el batxillerat, es va proclamar adulta i les visites a l’ex casa, es van tornar també adultes, màxim deu dies, dos petons cada any més freds, i adéu.

Estiu rere estiu, aquell anell se li havia anat tornant obsessió, però no en deia res. Continuava sent l’única peça que es mantenia imperturbable sobre els lluentons, cada any menys lluents del vell mocador, lluint orgullosament la ferida de la misteriosa pedra. 

Mai no li havia volgut preguntar a la mare sobre l’anell de la turquesa, però aquell cop sí. Era el moment. Sabia que les visites estivals serien ja menys freqüents i el volia. Alguna cosa li deia que aquell etern sobrevivent del tresor d’or cutre i hortera tenia el seu secret. El conjunt d’aquell tresor li duia sensacions d’admiració i vomitera a parts iguals, però la turquesa esquerdada tenia algún poder sobre ella, i sí, definitivament la volia posseïr. Una tarda, mentre intentava empassar-se el terrible cafè instantani que la mare adorava, li va demanar per l’anell i la seva història. Així, de cop, sense pensar-s’ho, tement un no contundent per resposta. Però va ser un sí. 

–Ja te’l pots endur que no el vull per res, ja m’ha ensenyat prou. Ara és hora que t’ensenyi a tu. Aquest anell me’l va regalar el teu pare, el dia que em va enlluernar amb un viatge amb el 600, una mariscada a un restaurant de luxe de la Costa Brava i un clau espantós del que vas sortir tu. Vaig intentar vendre’l però no me’n donaven res, exactament el mateix que el teu pare m’havia donat, res. Per associació d’idees, vaig decidir conservar-lo, sempre a la vista, per recordar el que no faria mai més, confiar en un home. Per contra, vaig aprendre a fer que els homes sí confiessin en mi, fins el punt que em regalessin qualsevol andròmina d’or que duguessin a sobre, i quant més gruixuda millor. 

Era el que ella intuïa, però amb el cor encongit, li va preguntar a la mare per l’esquerda de la turquesa. La resposta encara li fa gràcia quaranta anys després, sobretot havent constatat la miserable condició humana del seu progenitor.

–L’esquerda l’hauria de tenir el teu pare al mig del front, però és que el dia del teu bateig, vaig errar el llançament i, encara no sé com, l’anell va anar a parar al fons de la pica baptismal, després de xocar contra la vora. És una pena que d’aquell paripé, només en quedi una fotografia ronyosa i no una gravació en Super 8.

–Iaixò?, –li va demanar rient.

–Doncs, perquè ja en tenia el pap ple, —va respondre la mare—. Ni et volia reconèixer, ni vaig poder posar-te el nom que jo tenia pensat, perquè va pagar un amic per a que fes el paper de padrí, perquè ni convit hi va haver després i perquè va desaparèixer tot just sortir de l’església. No el vaig tornar a veure fins el dia que el seu pare, el teu avi, el va acompanyar, obligat, a veure’t. No ho deus ni recordar, perquè tenies uns quatre anys. 

Sí, ho recordava. I tant si ho recordava, una escena com aquella es queda gravada eternament. 

Aquell estiu,amb els disset recent estrenats, va marxar de casa de la mare amb un munt de creences capgirades. Sí, tornaria cada any i si podia, més. I el més important, la vomitera moral que li havia produït sempre la procedència d’aquell tresor nefast de sobre el tocador de cartró, es va transformar en admiració per una dona, que esclava dels seus traumes, però lliure davant la societat, va triar fer calers fent creure a un munt d’incauts, que els regalava  la seva ànima, quan només els llogava el cos. 

L’anell de la turquesa esquerdada encara l’acompanya. No li entra a cap dit, però allà està, sobre la calaixera de la seva habitació, al costat de la fotografia del company i els fills. 

La turquesa esquerdada li va ensenyar a renunciar a l’herència de rancúnia de la mare. La vida, els homes, i en definitiva, els homes de la seva vida havien estat com ella mereixia, genials. Ara encara, quan la visita, la primera pregunta de la mare sempre és:

–Què, encara hi confies en els homes, nena?

–No en tots, dona…, però n’hi ha de bons. 

–Ja, i quants en portes, mentre fas la tria?,–diu a la filla, sorneguera–.

–No n’has de fer res!

I el ritual de benvinguda continua sempre, entre rialles, amb aquell anell de la turquesa esquerdada, a tocar de les dues tasses de cafè instantani. 

No m’agrada com em mires

M’esperes cada nit amb el mateix posat rígid, fred, callat, demandant.  Entro a casa d’esquitllentes, et miro de reüll, i m’atrapes la mirada. Dissimulo, m’escapo a despullar-me i em tornes a veure quan passo davant teu, embolicada en mil pijames. A cops, la imaginació em fa escoltar com un ronc, un renec de desaprovació. No saps el greu que em fa decebre’t. 

La teva mirada tan negra, el teu alè glaçat, la teva boca oberta com cridant “Acosta’t, acarona'm, encen-me com abans!”. Ho sé. No entens com et tracto, després d’haver-te desitjat tant. Tant i durant tant de temps. Amb el que jo t’havia mimat, oi?

Aquests dies d’hivern, t’enyoro si no ets a prop, i quan finalment et tinc davant, t’obvio. Arribo cansada, ja saps. És la mandra i l’esquizofrènia dels afectes. En parlem sovint amb els amics. Els amors són sempre més càlids al principi. Tan càlids que cremen si no vas amb compte. Recordes aquella nit que esquerdarem la paret? Massa foc per una sola nit.

I sé que m’agraeixes que guarís i apedacés cada tros del teu cos i de la teva ànima, que aconseguís tot el que et calia, fins retornar-te l’autoestima de vella glòria, però no m’agrada com em mires. M’intimides alhora que em sento culpable, trista i cruel per no poder estar per tu com voldria i com voldries. 

Imagino que enyores aquella tarda de juliol en que et vaig anar a buscar i vam fer mil voltes pels paisatges, tu, les mil andròmines que anàvem aplegant per adobar-te, i jo. 

Aquella tarda de juliol en que, quan ja es ponia el sol,  tenies el suficient per sentir-te en plenitud i fer vida normal. Ostres, recordes? no cabíem al meu petit cotxe, tot de ferros sobreeixint per les finestres. Quin patir per si els Mossos. Devies pensar que, després de tant temps d’esclavatge en aquell mas, seria sempre així, viatges d’estiu amb la música a tot drap i aquesta boja desafinant a crits per tots els porus.

Arribats, ja de nit, et vaig presentar la que seria casa teva i el teu lloc d’honor, a la sala. Te l’havies guanyat a pols. Creia que finalment entendries que aquell passeig d’estiu havia estat una excepció, però veig que no. 

I ara, quan arribo a les nits, em mires des de la teva cara fosca, enfadosa i metàl·lica, tan immòbil, tan dependent, suplicant aliment i oxígen constant. Et menteixo cada matí quan et prometo un sí a la nit. Sé que un dia et venjaràs deixant-me sense escalf, llençant-me improperis de sutge acumulat als teus pulmons tronats.

 

Avui és divendres, el darrer divendres de gener. Fa fred i, amb el cos i el cor esgotats, tremolosos  i sota zero, et trobo a faltar més que mai. Avui sí. Aquesta nit sí. Tu i jo farem un d’aquells sopars que fa mesos que no fem.  Prepararé el teu plat favorit, te’l posaré a la boca a poc a poc, amb cura mil·limètrica, com qui alimenta un nadó ansiós, per no fer-li mal, perquè no caigui res. I mentre digereixes les teves viandes, jo digeriré les meves. Per a tu un raig d’alcohol, per mi una copa de vi negre.

Ens mirarem cara a cara mentre fas pujar les meves temperatures i les de 

l’estança. Començaran a fer-se sobrers mitjons gruixuts i pijames de pelfa i, amb tots els coixins escampats pel terra, el teu cos roent escalfarà el meu, envellit i cansat fins que ens adormim, per tornar-nos a despertar quan el teu foc hagi mort. 

Quan marxi d’aquesta casa, t’hauré de deixar. Ho intueixes i no m’agrada com em mires. Seràs l’únic habitant inanimat que abandonaré per a que segueixis escalfant aquesta estança que jo tant estimo i a d'altres cossos desconeguts que tu aprendràs a estimar. 

Et quedaràs, immòbil per sempre, collada a la paret principal de la sala.

I et trobaré a faltar. 

El darrer article

Tinc el plaer de compartir-vos aquest petit relat, inspirat per l'article anodí que m’obligaren a desescriure al diari:

Detenen un grup de joves per robar mòbils en una discoteca de Barberà

Els Mossos han detingut cinc joves, quatre nois i una noia, residents a Sabadell, com a presumptes autors de sis delictes de robatori amb violència i intimidació.

Segons la investigació, els detinguts van sostreure mòbils i diners en una discoteca coneguda de Barberà del Vallès. Tots tenen entre 18 i 21 anys i nacionalitat espanyola. 

La Policia local de Barberà va rebre el 13 de juny sis denúncies per robatori amb violència i intimidació a l’interior i exterior d’una discoteca del municipi. Els investigadors van arribar a la conclusió que un grup de cinc joves va robar telèfons mòbils i diners a sis menors amb intimidació física i verbal. Es planificaven els robatoris i es buscaven les víctimes més vulnerables. Un cop aconseguits els mòbils, els van vendre al mercat negre. 

Els detinguts van passar a disposició judicial i el jutge va decretar ingrés a presó per un d’ells i llibertat amb càrrecs pels altres quatre. La investigació continua oberta. 

Tot va canviar per mi quan, va ser impossible evitar estirar el fil de la darrera frase: "La investigació continua oberta". 

Creieu-me que no es recordava un judici tan novel·lesc i mediàtic a Barberà del Vallès, des que, allà pels 80, la Xonanegra va emparedar, darrere del Romy del lavabo, la miniatura de marit que li havia entatxonat la família. Allò va acabar en matances entre clans…,però anem al tema de l’article.

La capitost de la banda, va resultar ser la noia, l’única noia d’entre els cinc joves detinguts. Allò ja li donava un cert regust emocionant. Almenys per mi que, ja em perdonareu, però sóc antic. 

Quina dona! Quina intel·ligència superba i quin de tot. Un es trasllada fora de la llei sense cap prejudici davant de tanta seguretat, de tantes espurnes de malicia als ulls.  

Aquest cop l’havien enganxat, però estava segura que seria la darrera. Jo també.  

La resta d’ inculpats?  petites titelles de dit a les seves mans, homenets amb més mostres d’il·lustració a la pell que al cervell.

Estaria exagerant si digués que les víctimes buscaven el nou mòbil a les butxaques per entregar-li. Però que escoltaven bocabadats i amb un fil de bava, doncs sí. No tant els nanos i les mares, com els pares dels assaltats…, però sí, de bava n’hi havia. 

L’orgull de la jefaza per la feina feta i un atronador “Hi tornaré i no em veureu el pèl”  altament creïble, rebotant per les parets de la sala, impedia que el jutge la salvés, tot i que, curiosament, es moria de ganes. Era evident. 

Aquell home s’inflava sota la toga mentre les galtes de dalt competien amb el vellut grana del cadirot on clavava les galtes de baix.

I la policia, parlem de la policia, sempre tan diligent. El comissari llepa jutges sempre pecant de zel, aportà un confident que suspirava com una cafetera vella, perdent els papers, mentre imaginava aquella deessa que tant desitjava, al trullo. 

Ningú a la sala va veure a venir el sonor sincericidi al crit de de "Prou! a la merda tot! El putu jutge gordo aquest, té la culpa de tot, ell és el capo a l’ombra de la màfia dels mòbils, ell és qui em paga, per cert, molt més que vosaltres, pasmes pasmats".

En aquell moment, després d’un silenci més tens que la goma de pollastre amb que disparava pedres de petit, va caure Roma tres cops més. 

Resumeixo: 

Visques i aplaudiments a la sala.

El comissari al confident: seràs cabró! 

L’agutzil, un dit clavat a cada orella.

El jutge al comissari: no et pot ser més imbècil, Pàez! 

El confident a la deessa: no pateixis que et trauré, princesa. T'estimo! 

La Princesa al confident: que callis ja, gilipolles!

Víctimes, pares i criatures, trencant-se el coll a còpia de girar els caps a dreta i esquerra.

El jutge a la princesa: però nena, calia confessar abans que et preguntessin? Tu et fas càrrec de com patirà la mama?

La princesa al jutge: mira papa, deixa’t d’hòsties, que vas ser tu qui va insistir que estudiés Dret. I tu, què? quan em pensaves dir que eres qui em comprava la mercaderia? Pretenies forrar-te tu sol. potser? 

…

El pobre confident, abatut, amb el cap entre els genolls plorava mentre veia morir totes possibilitats: la de prosperar a la màfia, la de forrar-se amb la policia, la de sucar…

La cara del comissari Pàez, emblanquia per moments. Veia a venir que li encarregarien investigar el jutge, un paio més perillós que una agulla a les llenties. A punt de jubilar-se, li queia la traca final, ell que s’havia passat la vida enxironant trinxeraires de vol gallinaci.

Jo, atònit intentant prendre notes i fent equilibris mentals com encarar l’article, que ja veieu, el xurro que va quedar. 

Mesos més tard, amb la investigació de’n Pàez tancada, vaig poder assistir a l’emotiva entrada a presó del pare i la nena, orgullosos de compartir genètica.

I avui, us explico tot això, quan acabo d’acomiadar-me del diari, decidit a convertir aquest petit relat en el pròleg del meu primer llibre:

El títol us el deixo a vosaltres. 

Relax

 

La claredat de l’estança, tènue, un pèl lletosa.

Les inevitables volves de pols, només visibles a les línies de llum filtrades per la persiana.

Porta mig oberta i a trenta centímetres del terra, dos ulls grocs i curiosos de gat, enfocats en mi.

Sobre el terra de rajola vermella, l’estora de cànem, granelluda, esquerpa, però amb aquella olor dolça de les herbes dels paisatges de secà.

I sobre l’estora de cànem, jo. O el que en queda de mi.

Plana, panxa enlaire, deixada anar, sense esma. Esgotada.

La intenció és meditar, descansar, no pensar, no pesar.

El resultat és mig morir sota tones de gravetat espessa mentre faig l’àngel amb els braços i palpo amb el tou dels dits l’aspror de les trenes de l’estora.

Qualsevol sensació és ara bona per distreure la ment, o per provar de matar-la, que no calla ni per mal de morir.

Ara tinc els ulls del gat just enfront dels meus, i el pes dels ulls i de la resta del gat a sobre el pit.

Al cremador d’essències, bergamota i al pit, sis quilos i mig de felí roncador.

Excés de bergamota i excés de gat.

Diria que tot això ho estic pensant. La ment no para.

Ni tres minuts ha durat l’intent. Una ambulància. Dos cotxes de bombers i tres de mossos. Els distingeixo a la perfecció i tots tres em maten.

Els talons de la veïna i la bachata del veí.

L’alarma del mòbil i l’alarma antirobatori de les oficines del davant.

I la rentadora que centrifuga? Sí, la rentadora que centrifuga.

Potser sí que, en contra de les meves creences, hauré de donar la raó als místics de fireta adotzenats a Gràcia, en que, només a l’Índia et pots trobar a tu mateix.

 

 

Alliolis Amorós

 

El missatge de text era clar. 

“Ara que la teva àvia és morta, no tardis a venir a  buscar els seus trastos vells, o va tot a la brossa”.

Hi vaig anar.  Tota la meva herència cabia en una capsa de Lejía Conejo recuperada d’un supermercat.  Aquella capsa pesava tres vides. Ni la vaig obrir, ja ho faria a casa. Un gràcies i un adéu més secs que educats i ja estaria tot. I ja era hora.  A la merda.

Quatre tovalloles amb puntes, el coixí de boixets, la lletera d’alumini, el molinet de cafè amb aquella roda daurada que tan havia fet girar jo mig adormida, els diumenges al matí, molent la civada dels presumptes “cafenllets” de la setmana.

Però seguim. Una mantellina negra, de puntes, de les de missa solemne i que a mi sempre m’havien semblat tan sexis i desaprofitades, la mà de morter i, ah cony! per això pesava tant la capsa, pel morter gegantí de marbre blanc. Que esquerdada la mà i que esberlat el morter. I finalment, dins del morter,  una bosseta de lli imperceptible amb cinc llibretes Bruño, unides per una goma de pollastre, que mai no havia vist i que van resultar ser diaris de l’àvia.

Quan devia escriure aquella dona?  Només li coneixia el llapis rossegat de la cuina amb el que m’anotava el que calia anar a buscar a plaça, en un paper d’estrassa.

Ja al llit, vaig començar el viatge per aquelles llibretes, un xic a l’atzar, com buscant alguna paraula que em cridés l’atenció. I me la va cridar tanta repetició d’allioli.  No esperava receptes de cuina, precisament, però m’hi vaig posar:

“ ... a veure on amago jo aquestes llibretes, perquè com les vegi l’Eladio, farem un pa com unes hòsties. Qui m’havia de dir a mi, que no m’agrada l’all, que acabaria fent tones d’allioli. Va parir. Però la culpa la tenen ell i el seu mànec, que jo n’he vist pas mai cap altre, de mànec com aquest.  

Quan la Carmeta, la més espavilada de les companyes de Sistema Martí  a la Cultura de la Dona, ens va ensenyar aquell retall de diari, no vaig entendre res. Era la publicitat d’un aparell amb forma de bala gran i a jutjar per la cara riallera de la noia dibuixada al costat, aquella bala no servia per matar. Sembla que allò es podia demanar per encàrrec i que alleujava certes inquietuds femenines. El que vam riure totes aquell dia, no ho oblidaré mai. Les cares vermell grana, els sanglots espasmòdics, les llàgrimes i mocs tan feliços com els Visca!  a la Carmeta i a la Francesca Bonnemaison, per aquella espurna de llibertat. Això sí, aquella eclosió de crits tan màgics com gallinacis, van derivar en  atacs de tos compulsius, tallats en sec  quan va entrar la Senyoreta Filo.

Aquell estri del diari se’m va fer present anys més tard, mentre remenava lentament l’allioli pel cabrit del diumenge. Aferrada a la mà de morter, que tant em recordava el mànec de l’Eladio, el cap ja em funcionava sol: aquest estri el manegava jo, el marit no sabia ni manegar ni el seu.

De tanta vergonya com sentia només pensant-hi, se’m tallava allioli. Però com més hi pensava més ganes de fer allioli tenia.

Ja m’ho deia la Carmeta, amb la seva cigarreta de “boquilla” i el seu pentinat a lo garçon, que no em casés, que quan em casés se m’acabaria tot abans que no comencés. Ella va marxar a Lió, a una casa de modes Prête à Porter.  I jo, doncs jo em vaig casar amb l’Eladio, un tros d’home del nord, que vaig conèixer quan el seu vaixell passava uns dies amarrat al port de Barcelona. Jo sortia de missa, de la Mercè, i vés. Encara no sé com va anar però aquí estic, tenint fantasies amb una mà de morter.

Quan l’Eladio em va dir que la seva feina eren sis mesos de mar i vint dies de permís, em volia morir de pena. A partir de la meva fal·lera per l'allioli, vaig renéixer d’alegria.

I sis mesos, donen per fer pots, i pots i més pots, que venc a la bacallanera de Santa Caterina, la Maruja. Ella encantada. Ens estem fent d’or. Nota mental: amagar amb aquests diaris, la llibreta de la Caixa. Deu ens en guard!.

El ritual que m’ha fet rica, té inici quan els nanos ja són a dormir.  La importància del vestuari l’he descoberta fa poc, tan poc com poca roba em cal, camisa de dormir i llestos. Començo matxucant amb força una dent d’all amb la sal, contra el gran morter de marbre. Bon regal de casament de la bruixa de la sogra basca, per cert.

Amb l’all salat ben aixafat i el setrill a la mà esquerra, s’inaugura el ball de la meva mà dreta aferrada a la meva altra mà de fusta. Quantes mans, ara que hi penso. Millor no hi penso.

Regalim lent, prim i suau d’oli, que llisca mansament en les parets interiors del morter des d’una de les boques.

Moviment suau, dolç, lent i compassat amb la dreta, sempre el mateix ritme, ben a poc a poc fins que comença a lligar. Tot lliga, fins i tot que el regal fos de la sogra.

I a cada volta un pensament. I a cada pensament una volta més. El palmell de la mà comença a fer mal, que ja s’hi ha fet una durícia.  I a cada volta més calor i més suor i ric sola, encara no sé de què.

El senyal és la primera gota de suor entre els pits. Llavors el ritme augmenta, i creix com em creixen els llavis, i puja com em puja el roig a les galtes, com em creix el desig, com em creix el dolor de ser una dona que mai podrà compartir això ni amb Deu ni amb el marit, que tot quedarà sempre entre jo i aquest escrit.

Tot acaba amb la mà de morter orgullosa, ben dreta i desafiant, clavada a l’allioli, i amb mi, amarada de suor, de plaer i de dolor solitari, clavada ben dreta al mig de la cuina.

Un parell més de pots per la Maruja. Això ho tenim. Com la camisa xopa, que també la tenim.

Encara no he gosat endur-me la mà de fusta al llit. Dotze anys de matrimoni, imaginant-ho a cada volta, i volta i volta..., i encara no he gosat. Potser ho faci avui. Potser demà. Potser és pecat. Potser, potser.

...només espero, que si algun dia tinc una filla o una néta, li arribin aquestes notes. Per a que sàpiga com de burres hem estat les dones burgesetes de primers del s.XX i per si un cas a ella li toquessin també, temps tant poc galdosos com a mi. Els trucs dels bons negocis s’han de traspassar i Alliolis Amorós és ja un imperi”

Collons amb l’àvia. No sabia si aplaudir, si plorar, si riure, si endollar el ventilador, o si buscar un editor i publicar les seves llibretes.

Amb un salt vaig deixar el llit  per anar a rescatar l’heroic objecte de la capsa de Lejía Conejo. La veritat és que el mal gust i la manca de delicadesa d’entregar una herència tan sublim en aquell envàs de merda, la vaig agrair. La coherència en les persones sempre s’ha d’agrair. He dit persones?. Deixem-ho.

La malmesa mà i el seu morter esberlat,  lluiran com deus pagans en un prestatge d’honor, sobre els meus fogons. Que jo els tingui sempre a la vista mentre cuino.

El que sí tinc ben clar és que, a partir d’avui, a casa l’allioli es compra fet, que la cuina és oberta i jo no sé fer cara de pòquer.

Que no falti mai a cap cuina